Podries arribar a pensar que la imatge que tens sobre aquestes línies és un muntatge o escena d'una pel·lícula de ciència ficció però res més lluny de la realitat. Es tracta de la trucada Cúpula de Runit, ubicada en una illa del mateix nom i encarregada de tapar milers de metres cúbics de deixalles radioactives. I ningú sembla voler-se'n ocupar.
La Cúpula de Runit: una altra vergonya nuclear
Perdut a l'Oceà Pacífic a les Illes Marshall es troba un atoló anomenat Enewetak i en ell una petita illa, Runit, amb una particularitat força cridanera: gran part de la seva superfície la cobreix una enorme estructura de formigó amb forma de cúpula.
Amb un gruix de gairebé 46 cm, aquesta formació s'encarrega de cobrir aproximadament 73.000 metres cúbics de deixalles radioactives, procedents de proves amb armes nuclears dutes a terme pels Estats Units entre els anys 1946 i 1958. Una explosió durant l'assaig Cactus va crear un cràter amb una profunditat de 9,1 metres, que va ser aprofitat com a abocador de terra amb deixalles i enderrocs radioactius (inclòs el plutoni-239, un dels principals isòtops usat en armes i reactors nuclears) acumulats d'aquestes proves.
[RelatedNotice blank title=»»]https://eloutput.com/noticias/ciencia/chernobyl-accidente-hbo/[/RelatedNotice]
Per tapar tota aquesta porqueria es va construir aquesta enorme tapadora de formigó de color blanc destaca inevitablement a l'orografia de l'illa, estenent-se fins i tot vegetació dels voltants sobre ella.
A la fi de l'2014, The New York Times va denunciar en un article titulat «Una illa del Pacífic, radioactiva i oblidada» que la Cúpula de Runit havia estat completament oblidada pel govern nord-americà. Aquest va arribar a reconèixer que la terra estava tan contaminada per cesi-137 i estronci-90 que el més segur era deixar l'illa abandonada, no permetre que ningú hi visqués i esperar que la pròpia contaminació de l'illa baixés per acció i degradació de la natura, ja que aquests isòtops tenen una vida mitjana de 30 anys.
No van fer bé els càlculs per al plutoni-239, que pot arribar a durar més de 24.000 anys (sí, mil), per la qual cosa als EUA no li va quedar cap altra que gastar-se 150 milions de dòlars en aquesta tapadora a finals dels anys 70 -bé i una mica més en el personal i les 437 bosses de plàstic en què es va guardar plutoni, segons el medi nord-americà. Una petita part de residus va ser igualment tirada al fons del mar, no sense trobar-se anys més tard restes al Mar del Sud de Xina.
Després de la seva finalització als 80, es va permetre que part dels residents de l'atol tornessin (havien estat desplaçats quan es van iniciar les proves nuclears, a més d'indemnitzats amb una quantitat de diners que segueixen sense pagar-se al complet), tot i que part de l'illa seguia sense ser habitable.
I tot això per no parlar de la pròpia seguretat de la cúpula, que no complia amb els estàndards per a aquesta classe d'abocadors. Un grup de recerca va arribar a avisar que si un tifó sever arribava a l'illa, la formació es podria veure (molt) compromesa. També han estat al punt de mira la desprotecció de tots els que van treballar en la neteja de la zona aleshores (inclosos centenars de militars nord-americans), molts amb càncer actualment sense el reconeixement dels Estats Units.
Ara com ara, la tapa continua fent la seva funció (tot i presentar esquerdes per on s'està colant aigua, com denuncien també en aquesta altra publicació amb reportatge en vídeo inclòs) i de fet Runit és un punt recurrent de visita turística per a aquells que senten curiositat per veure amb els seus propis ulls aquest abocador. Qui sap, potser d'aquí uns anys hem de parlar de la seva desaparició perquè s'ho ha empassat el mar… amb les conseqüències devastadores que això ens pugui comportar.