La 40a edició dels Premis Goya passarà a la història per moltes raons, però una de les més sonades, mai més ben dit, és el reconeixement a l'equip de Millor So per la pel·lícula Sirat. En una gala celebrada al Centre de Convencions Internacional de Barcelona (CCIB), el treball sonor del film d'Oliver Laxe es va consolidar com un dels grans triomfs tècnics de la nit, un any marcat per l'auge del cinema d'autor i les apostes internacionals.
El guardó a Millor So als Goya 2026 per Sirat ha estat molt més que una estatueta més al palmarès de la pel·lícula. Suposa un punt d'inflexió a la història del cinema espanyol: per primera vegada, un equip format exclusivament per dones s'alça amb aquest premi tècnic, deixant clar que l'excel·lència a la banda sonora i el disseny sonor no entén de quotes, però sí de talent, ofici i perseverança.
Un Goya històric: primer equip de so 100% femení
En la categoria de millor So, la competència era ferotge. S'enfrontaven treballs tan sòlids com els de El captiu, Els diumenges, Els tigres y sorda. Tot i això, el jurat es va inclinar per la proposta sonora de Sirat, Signada per Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Praderas, que es converteixen així en el primer equip íntegrament femení a aconseguir aquest reconeixement en la història dels Goya.
Laia Casanovas i Yasmina Praderas van pujar a l'escenari per recollir el premi en nom de l'equip, ja que Amanda Villavieja no va poder assistir a la cerimònia. Casanovas va aprofitar el discurs per llançar un missatge clar: «reivindiquem que això no sigui una excepció, sinó l'inici d'un canvi cap a una paritat real darrere les càmeres». La sonidista va dedicar el guardó als que hi van confiar ia les professionals que, abans, van obrir camí en un sector encara molt masculinitzat.
D'altra banda, Yasmina Praderas, oscense nascuda el 1981, va recordar que per a ella no és la primera vegada que trepitja amb força l'escenari dels Goya. Ja coneixia la glòria per la seva feina a Aixes bestes, de Rodrigo Sorogoyen, amb el qual va obtenir el Goya a Millor So el 2023. Aquesta nova victòria, compartida amb Casanovas i Villavieja, la consolida com una de les figures imprescindibles del panorama sonor del cinema espanyol i europeu.
Totes tres van subratllar que, abans de parlar de gènere, elles prefereixen que es parli de professionalitat. Tal com defensa Yasmina Praderas, el focus s'ha de posar primer en la qualitat de la feina, sense negar que el fet que siguin dones i hagin arribat fins aquí ajuda a trencar sostres de vidre als departaments tècnics.
Com sona Sirat: del techno a la immersió total amb Dolby Atmos
El triomf de Millor So als Goya 2026 per Sirat no s'entén sense analitzar la proposta sonora del film. La pel·lícula d'Oliver Laxe es recolza en una atmosfera molt particular, on la música original de Kangding Ray (àlies del francès David Letellier) i el treball de so s'entrellacen per construir una experiència sensorial gairebé física. El compositor, que ja va ser premiat a Cannes per aquesta banda sonora, signa una partitura arrelada al tecno, que funciona alhora com a paisatge, pols narratiu i detonador emocional.
L'ús de la tecnologia Dolby Atmos és una de les claus de l'impacte de Sirat a les sales; la barreja, a càrrec de Yasmina Praderas, aprofita la disposició multicanal i, juntament amb l'adequat aïllament acústic de les sales, genera una sensació d'immersió que va molt més enllà del que se sol associar al cinema dacció. El so no només procedeix de la pantalla i els laterals, sinó que envolta el públic des del sostre i la part del darrere de la sala, reforçant la sensació d'estar dins de les raves, del desert o de les seqüències de tensió.
Segons explica l'equip, un dels objectius era que el públic aprengués a percebre que, a través de la narrativa sonora, es poden explicar moltes coses sense recórrer al diàleg. D'aquest enfocament neixen moments com la primera explosió de bomba, on el bombo a negres de la música amplifica l'impacte de la detonació i arrossega l'espectador cap a una espiral de desesperació que se sent gairebé a la pell.
En aquest context, el disseny de so que signa Laia Casanovas juga un paper central. Sirat es caracteritza per tenir pocs diàlegs, cosa que obliga que cada ambient, cada textura sonora i cada silenci estiguin pensats al mil·límetre. La mateixa Casanovas assenyala que la pel·lícula ha animat molts espectadors a buscar una sala de cinema, perquè és allà on aquesta barreja a Atmos desplega tot el seu potencial.
El resultat és un món acústic on la música de Kangding Ray, el disseny de Casanovas i la barreja de Praderas converteixen el so en un personatge més de la pel·lícula. No és un simple acompanyament: és el sistema nerviós que sosté la tensió, l'emoció i el viatge sensorial que proposa Oliver Laxe.
Trajectòries i reconeixement internacional: del Goya a l'Oscar
El Goya al Millor So per Sirat arriba en un moment especialment dolç per a les tres creadores. A més del seu pes a la gala de Barcelona, la cinta ha aconseguit una fita doble: nominació a l'Oscar a millor pel·lícula internacional i també a millor so, primera vegada que una pel·lícula espanyola aconsegueix aquesta candidatura concreta als premis de l'Acadèmia de Hollywood.
En els últims mesos, Laia Casanovas ha passat bona part del seu temps als Estats Units participant en passades, col·loquis i esdeveniments de la campanya de promoció dels Oscars. Explica que ha estat un procés intens, amb setmanes senceres dedicades a projectar la pel·lícula, respondre preguntes de professionals de la indústria i presentar-se davant votants, sindicats i associacions vinculades al cinema nord-americà. Més enllà dels premis, el viatge els ha permès entendre per dins com es mou aquesta maquinària i obrir portes per a projectes futurs.
Tot i així, tant Casanovas com Praderas i Villavieja es mostren prudents a l'hora de valorar l'impacte econòmic d'aquestes nominacions. Reconeixen que, a la indústria nord-americana, un Oscar o fins i tot una candidatura sol traduir-se en un augment immediat del caixet, però recorden que en el cas del cinema espanyol gairebé no hi ha precedents d'un èxit internacional d'aquest calibre a l'apartat de so. De moment, ho veuen com una enorme carta de presentació i una oportunitat perquè la seva feina sigui tinguda en compte a escala global.
Personalment, el reconeixement arriba després d'anys d'esforç en un entorn complex. Amanda Villavella, amb experiència juntament amb cineastes com José Luis Guerín o Isaki Lacuesta, ha insistit més d'una vegada que treballar en so és “summament complicat” i que, sent dona, la batalla ha estat encara més gran. Per això, sense voler reduir el seu èxit a una qüestió de gènere, sí que agraeixin que es visibilitzi que les dones també lideren departaments tècnics i serveixen de referència a noves generacions.
Aquest Goya se suma a altres reconeixements clau per a Sirat: la pel·lícula ja va ser distingida amb el Premi del Jurat a Cannes i la seva banda sonora va rebre allà el premi a la millor música original. A més, a nivell europeu, la tasca de so ha obtingut distincions específiques als Premis del Cine Europeu, reforçant la idea que no és un èxit aïllat, sinó una aposta creativa que ha connectat amb la crítica i la indústria més enllà d'Espanya.
El paper del so al domini tècnic de Sirat als Goya
A la gala de Barcelona, el triomf de Sirat no es va limitar a l?apartat sonor. La cinta d'Oliver Laxe es va convertir en la gran dominadora de les categories tècniques, acumulant un total de sis Goies de les onze nominacions amb què partia. Entre ells, a més del de Millor So, destaquen els premis a música original, muntatge, adreça de producció, adreça d'art i fotografia.
el compositor Kangding Ray va recollir el Goya a Millor Música Original, confirmant el paper fonamental que la seva partitura té a l'entramat audiovisual de la pel·lícula. La música i el so, lluny de funcionar per separat, s'integren en una proposta unitària que reforça la idea d'immersió total. En una de les seqüències més comentades, l?explosió d?una bomba es fusiona amb la percussió electrònica, diluint la frontera entre soroll diegètic i ritme musical.
El premi a millor Muntatge va ser per Cristóbal Fernández, el treball del qual sosté l'equilibri entre les escenes més contemplatives i els moments de màxima tensió. En un film amb pocs diàlegs, el ritme de muntatge i la respiració del so estan estretament lligats: cada tall d'imatge ve acompanyat d'una decisió sonora que manté l'espectador en un estat d'alerta constant.
En Adreça de fotografia, el guardó va recaure en Mauro Herce, que va signar el seu segon Goya amb Laxe després d'El que crema. Les seves imatges del desert, de les raves i dels congostos de l'Atlas dialoguen de forma directa amb el treball de l'equip de so: plans sufocants, buits, carregats de pols i calor, on els silencis i els ressons es tornen gairebé tàctils.
L'apartat de Direcció d'art, en mans de Laia Ateca Font, també va ser reconegut. La construcció d'espais -des de les festes clandestines fins als paratges més inhòspits- permet al so desplegar-se amb varietat de registres: multituds, motors, vent, runes, soroll de fons gairebé imperceptible… Tot aquest entorn físic dóna a l'equip liderat per Villavieja, Casanovas i Praderas un camp de joc sonor amplíssim, que aprofiten per explicar la història sense necessitat de sobreexplicar res al diàleg.
Una nit marcada per Sirat en el context dels Goya 2026
Encara que el Goya a millor Pel·lícula va ser per els diumenges, d'Alauda Ruiz de Azúa, que també es va endur direcció, guió original, actriu protagonista i actriu de repartiment, la sensació general és que Sirat va ser la gran vencedora tècnica de la vetllada. En el còmput total de caps, el film de Laxe va acabar la nit com el títol amb més premis, gràcies al seu arrasador exercici en els apartats de producció, art i so.
El retorn dels Goya a Barcelona, vint-i-sis anys després, va convertir la cerimònia en una celebració de la memòria del cinema espanyol, amb picades d'ullet al passat i una mirada al futur. La presència de figures com Susan Sarandon, distingida amb el Goya Internacional, i Gonzalo Suarez, Goya d'Honor, va subratllar la voluntat de l'Acadèmia de connectar la història del cinema nacional amb el panorama global.
En aquell context de festa i reivindicació, la victòria de l'equip de so de Sirat va encaixar com un símbol de renovació. La gala també va estar marcada per discursos que van abordar temes polítics i socials, com la situació a Gaza o els advertiments contra l'avenç de la ultradreta, especialment presents en algunes intervencions de premiats en categories internacionals i iberoamericanes.
Més enllà del que és estrictament polític, la nit va posar sobre la taula la importància de les històries humanes i dels relats íntims, tant en pel·lícules com Los domingos o Maspalomas com en una proposta més sensorial i arriscada com a Sirat. A totes elles, el so ha deixat de ser un element invisible per passar a ser un recurs expressiu de primer ordre, cosa que es va fer especialment evident amb el protagonisme mediàtic de l'equip de Laxe.
El fet que una pel·lícula espanyola amb un marcat segell d'autor, rodada en part en entorns com el Atles marroquina i amb una narrativa poc convencional, hagi aconseguit aquesta quantitat de premis tècnics envia un missatge clar: la indústria està disposada a donar suport a propostes arriscades si estan sustentades en un treball tècnic impecable, i el so juga un paper essencial en aquesta equació.
Yasmina Praderas: d'As bestes al seu segon Goya per Sirat
Dins del trio premiat, la figura de Yasmina Praderas mereix un focus especial. Nascuda a Osca el 1981, s'ha consolidat com una de les grans referències del disseny sonor a Espanya. Ja havia viscut una nit gran el 2023 amb el Goya a Millor So per Aixes bestes, i el seu nom ha sonat amb força a l'última dècada en projectes tan diversos com Campeonex o Saben aquell, on també va estar nominada.
Per a l'edició del 2026, Praderas arribava a Barcelona a plena maduresa professional. El treball realitzat a Sirat ja venia avalat per un guardó als Premis del Cinema Europeu i per la candidatura als Oscars, fet que confirmava que no es tractava d'un simple reconeixement local. Durant la producció, ella mateixa reconeix que el repte era majúscul: pocs diàlegs, molta atmosfera i un protagonisme absolut de la imatge i el so.
Segons ha explicat en diverses entrevistes, aquest aparent handicap es va convertir en un avantatge creatiu. L'absència de paraules obligava a pensar cada decisió sonora com a element narratiu de primer ordre. El silenci deixava de ser un buit per transformar-se en ferramenta expressiva, i cada soroll de fons, cada respiració o cop de vent havia d'aportar informació o emoció.
Praderas ha descrit Sirat com un projecte que li va permetre prendre decisions “arriscades” que, altrament, potser no s'haurien aprovat en una producció més convencional. Aquest marge de llibertat es va traduir en un ventall de possibilitats expressives molt ampli, des de la manera com sonen les raves fins al ressò dels motors als congostos o la manera com la música es fon amb els efectes sonors.
Tot i que reconeix que, mentre treballaven, l'equip no imaginava el recorregut que acabaria tenint la pel·lícula, sí que sentien que estaven construint un món sonor molt particular i coherent amb la visió de Laxe. Un cop finalitzada la barreja, l'orgull pel resultat era evident, però ni tan sols llavors sospitaven que acabarien signant un dels capítols més destacats del so a la història recent del cinema espanyol.
Un treball coral més enllà del trio protagonista
Encara que els focus i l'estatueta del Millor So als Goya 2026 per Sirat portin els noms d'Amanda Villavieja, Laia Casanovas i Yasmina Praderas, elles mateixes insisteixen que l'àudio d'una pel·lícula és sempre un treball d'equip. Calculen que, com a mínim, una desena de professionals està involucrada en un projecte d'aquestes característiques, entre tècnics de rodatge, editors, especialistes en efectes i assistents de mescla.
Durant el rodatge, el treball de so és, en paraules d'Amanda Villavieja, un treball en curs constant. Els imprevistos en localitzacions obertes, les condicions extremes de rodar al desert o en congostos de l'Atlas i la complexitat de registrar certes escenes obliguen a anar-hi improvisant solucions i reajustant plans sobre la marxa. Aquesta flexibilitat és clau perquè, a la fase de postproducció, l'equip disposi de material prou ric per construir l'univers acústic que el director té al cap.
Exemples com la seqüència del camió embarrancat en un dels congostos il·lustren bé aquest esforç col·lectiu. L'escena, sufocant i aparentment senzilla a nivell de diàlegs, requereix un tractament minuciós de sorolls, cruixits, ecos i silencis per transmetre la sensació de perill i claustrofòbia que viu el personatge. Cada detall, des del grinyol del vehicle fins al ressò llunyà del vent, està pensat perquè l'espectador noti la tensió fins i tot abans que passi res de greu.
A més, l'equip ha subratllat diverses vegades la bona sintonia amb el propi Oliver Laxe. El director va concedir al departament de so un marge de confiança ampli, permetent que plantegessin propostes poc habituals i apostant per solucions que s'allunyaven del més estàndard del cinema comercial. Aquesta llibertat creativa, unida a una comunicació fluida amb muntatge, música i fotografia, ha estat fonamental perquè el resultat tingués la cohesió que es percep a la pantalla.
El reconeixement als Goya i les nominacions internacionals ajuden, a més, a visibilitzar una cosa que sol quedar en segon pla: que el so, quan està ben treballat, es nota precisament perquè sembla natural, orgànic, inevitable. Sirat ha aconseguit que molts espectadors surtin de la sala parlant, no només del que han vist, sinó de el que han escoltat, i això ja és un canvi de tendència significatiu.
En conjunt, el Millor So als Goya 2026 per Sirat simbolitza molt més que una victòria puntual en una categoria tècnica: confirma el moment de maduresa del cinema espanyol al terreny de l'àudio, reivindica el paper de les dones al capdavant de departaments tradicionalment masculins i reforça la idea que el so, quan se li dóna espai, es pot convertir en un dels motors principals de la narració cinematogràfica.
