Gladiador II, l'esperada seqüela de la icònica pel·lícula dirigida per Ridley Scott, finalment ha vist la llum després de més de dues dècades d'espera, i com s'imaginava, ha generat una gran quantitat de crítiques i debats entre la premsa especialitzada que ja l'ha pogut veure. Des dels primers comentaris, queda clar que la pel·lícula no ha deixat indiferent ningú, però les opinions estan molt dividides, especialment pel que fa a si aquesta segona entrega aconsegueix estar a l'alçada de l'original. Igualment, hi ha certes aparicions -ho deixarem aquí- que han descol·locat més d'un i amb raó…
Una seqüela amb grans expectatives (i actors)
Tot i haver transcorregut més de 20 anys entre els dos lliuraments, el públic seguia tenint expectatives força altes amb aquesta continuació. gladiador, amb un Russell Crowe en el seu bec de popularitat, es va convertir en un clàssic instantani, guanyant diversos Oscars, inclòs el de Millor Pel·lícula. Gladiador II en canvi, aposta per dos gegants actuals del cinema, Paul Mescal y Pere Pascal, i encara que el primer aconsegueix defensar el seu rol com a protagonista, les opinions recollides subratllen que el carisma de Crowe continua sent insuperable, cosa que deixa Mescal amb un paper difícil d'omplir.
Pel que fa a Pascal, que interpreta el general Marco Acacio, la seva interpretació ha rebut opinions dividides. Mentre alguns crítics destaquen la seva força en pantalla, d'altres opinen que el seu personatge no està prou desenvolupat i que aquesta manca de profunditat limita l'impacte de la seva actuació.
Qui sí que ha estat aclamat unànimement per tots és Denzel Washington, qui s'encarrega de donar vida a Macrino. La crítica ha elogiat la seva capacitat per elevar el material que se li brinda, aportant una energia que, de vegades, contraresta els punts més baixos de la trama. EUA Avui en dia lo descriure com un «delit trasbalsat» mentre que altres mitjans subratllen que la seva presència eclipsa la resta del repartiment.
Espectacularitat visual vs. narrativa
Si alguna cosa s'ha destacat de forma gairebé unànime a totes les crítiques és el nivell tècnic i visual de la pel·lícula. Ridley Scott, als seus gairebé 87 anys, demostra que segueix tenint un gran ull per a les seqüències dacció i els efectes especials. La posada en escena és colossal, i el Colosseu romà ha estat reconstruït de manera impressionant, vorejant un realisme que no abusa abús dels efectes digitals, cosa que molts crítics han aplaudit.
Per contra, les escenes de lluita a la sorra amb rinoceronts i primats generats per CGI no han estat rebuts amb tant d'entusiasme, especialment si tenim en compte que la presència de taurons per exemple al Coliseu freguen el que és inversemblant, restant credibilitat a la narrativa.
Tot i els grans aplaudiments pels seus visuals, un altre dels punts febles que ha assenyalat la crítica és el guió. A diferència de la primera pel·lícula, on la història era clara i absorbent, molts coincideixen que la seqüela pateix una narrativa menys inspirada i predictible. I això que la cinta ha volgut retre homenatge a la seva antecessora, però fins i tot en això sembla no encertar-la. Alguns crítics consideren que l'abús d'aquestes picades d'ullet a la nostàlgia acaba afectant la pel·lícula, fins al punt que Daily Telegraph afirma que de vegades sembla més una seqüela-altar, dedicada a rendir culte a l'original, que una cinta que avança pel seu propi camí.
El dilema de ser una seqüela
El major enemic de Gladiador II és, segons molts crítics, la seva pròpia naturalesa de seqüela. L'ombra de la primera pel·lícula és allargada, i per molt bona que sigui tècnicament, sempre existirà la percepció que mai aconseguirà assolir el nivell de l'original. Segons Varietat, la cinta és prou divertida i espectacular per justificar la seva existència, però mai no podrà escapar de ser considerada una versió diluïda de Gladiador.
Cintes com aquesta enfronten el constant repte de satisfer tant els nostàlgics com les noves audiències Si bé alguns crítics tendeixen a ser més indulgents, molts coincideixen que, malgrat ser entretinguda i visualment impressionant, no aconsegueix transcendir de la manera que ho va fer la primera pel·lícula.
Sembla que el resum per tant és clar: aquells que en busquen una experiència visual espectacular probablement gaudiran cada minut de les seves escenes dacció i la seva grandiosa posada en escena. No obstant això, els que esperin una Història tan impactant i rodona com la de l'original, és possible que se sentin una mica decebuts.